Encara ho recordo i sento una punxada dins, en l'estómac. No oblidaré aquells
primers segons pensant si eres tu o no, i finalment descobrir que sí ho
eres.
Nosaltres dos anàvem com sempre, passejant de la mà (a ella li encanta, no és pas per mi) pels carrers del centre, buscant els nostres racons on parlar de la vida, i trobar aquest punt d'inflexió que tenim en comú i que sempre ens ha fet pensar que estàvem fets l'un per l'altre.
De sobte vas aparèixer quan vam doblegar la cantonada. Gairebé vomito allí mateix en veure't de nou. Encara no sé perquè el nostre final fou tan tràgic. No ho he pogut superar. Que em perdone la Léa. La vull moltíssim, però no puc evitar pensar en tu cada matí. I gairebé cada nit. I quan compre rodets per a la càmera que junts ens vam comprar.
Venies cap a nosaltres, i el teu semblant també va canviar. Vas mirar-me als ulls i et vaig retornar la mirada. No sabia on ficar-me'n. Anavas amb la teua música com sempre, un vestidet dels teus que te quedaven de mort i jo sempre em moria ficant-te la mà baix la faldilla.
Ens vam parar i la Léa va estar molt agradable. Ella va parlar pels dos. Jo no vaig poder dir-te res. Només podia mirar-te. Per un moment, vaig dubtar si havia passat tot aquest temps, i no tornàvem a estar junts a l'ombra de la figuera allà dalt, fent l'amor a la terrassa i escoltant The Velvet Underground.
Vas dir que anaves a veure a la Lídia, i que anaveu a la platja a tocar i beure uns litres. Algunes coses mai canviaran. Una part de mi t'haguera agarrat la mà i t'haguera dit que anava amb tu per a sempre. Però la Léa va dir qualsevol brometa que ens va fer riure a tots i vam aprofitar per escapar d'aquella situació que començava a fer-me mal.
Te'n vas anar i la Léa em va fer un petó i em va dir que estaves més grossa, i que encara seguixes pensant que tens vint anys. "No creixerà mai, esta".
Iba a casa de Pau cuando te vi a la vuelta de la esquina. Dios, y con ella. Tan simpática y tan perfecta como siempre. Odio a las pihippies. Con ese look desaliñado (y caro) que le quedaba tan bien. Te cogía de la mano y te llevaba hacia donde fuera, y tu siguiéndola, supongo que estarás enamorado.
Estabas realmente guapo, con tus camisas que ahora ella se encarga de regalarte. ¿Seguirás haciendo fotos? ¿Aún guardas la nuestra bajo el agua? Fue un gran día, y una de las mejores fotos que tenemos. Y que tendremos. Yo no he conseguido quitarla de mi armario. Está pegada justo detrás de mi abrigo de invierno. El bonito. Cuando lo recojo en los días más fríos, a veces no me acuerdo y de repente nos veo. Y vuelvo atrás.
Hacía tanto que no te veía la cara. Ni me hablaste, no quieres nada de mi. Al principio pensé en llamarte un día y tomarnos un café. Pero después, cuando supe que estabas con ella, entendí que habías pasado página y que no querrías saber nada de mi, después de que fuera yo quien nos dejara. Hubiera estado bien tocar tus manos una vez más. Mirarte a los ojos. Me gustaría saber qué piensas de un montón de cosas que están pasando. Pero no lo puedo saber.
No quise decirte que iba a ver a Pau, ni quien era él. Tampoco yo lo sé. Me temblaba todo el cuerpo antes y después de verte. Te dije lo primero que me vino a la mente para evitar los rodeos. Ella no paraba de hablar. No sé qué decía. Yo no escuchaba. Solo te escuadriñaba la cara. Tu barba, tu boca, tu pelo, la camisa, parecías feliz. Pleno.
Y yo con mis pintas. No podría haber sido otro día, otra esquina. Le envié un mensaje a Pau y le dije que me encontraba mal. Ya no quería verle. En verdad me encontraba mal. Me fui a casa, cogí la moto y subí al desierto a fumarme uno. Quería pensarte, una vez más.
No hay comentarios:
Publicar un comentario